Imagineu-vos un planeta idèntic al nostre, però en un univers paral·lel. Idèntic, però no del tot: les mateixes injustícies, les mateixes pregàries desateses, la mateixa tecnologia aclaparadora, la mateixa manca d’imaginació i amor... tot igual, però sense els relats d’Etgar Keret. Seria un planeta horrorós i insofrible.
Keret sempre troba noves escletxes en el mur de la realitat obscura que ens ha tocat viure. Però aquestes esquerdes no les omple de llum i esperança, sinó d’humanitat. I la humanitat, davant les diferents hipòtesis i possibilitats que proposen els relats d’El blues de la fi del món, optarà per ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Així som i així serem i no tenim remei i així ens escriu l’Etgar Keret: de vegades amb tendresa, de vegades amb nostàlgia del que podríem haver arribat a ser. Sovint amb un humor al caire de l’abisme, desafiant qualsevol promesa d’eternitat o redempció. Amb la gràcia, l’enginy i la irreverència de sempre. Ara, potser, amb un punt de clarividència
trista davant del futur que ens espera.
Definitivament, un món sense els relats d’Etgar Keret seria un lloc horrorós i insofrible.
